L'aire és convertí en aigua, jugant al compàs de les onades del mar humit al qual ens trobabem aquella nit. Quant no veia el color dels teus ulls enmig de la foscor, només la seva brillantor i sentia l'olor del teu perfum com si hagués arribat la tardor, tardor que m'eriçà la pell junt amb ta veu que m'arribà al cor, s'endinssà dins seu i el teu t'estimo va ser poesia dins d'aquesta ment depresiva, que buscaba entre el no res una ànima suicida per compratir amb ella això al que tots li diuen vida. Abrassats dormint va ser el consol de ser dos incompresos que aquella nit van saber, que tenint-se l'un a l'altre, tot podia ser.